Anís, la medicina més dolça

L’anís i l’olor que desprenen els seus petits fruits (que no llavors) no necessiten presentació. Qui més qui menys alguna vegada l’ha tastat en algun plat o beguda. El responsable de la seva aroma tan característica és l’anetol, un compost fenòlic que també trobem al fonoll i que fa que a vegades es confonguin aquestes dues espècies.

Però tornem a l’anís. Aquest es coneix des de l’antiguitat; cultures com els romans o els egipcis ja el feien servir sabedors de les seves propietats medicinals, ja fos a la cuina, en infusió o simplement mastegant-ne uns quants grans després de menjar (acció que, a més, ens deixarà un alè d’allò més agradable).

Avui dia, l’anís és omnipresent a la rebosteria de moltes regions, també a la nostra. Rosquilles, orelletes, bunyols, coques i cocs… El seu gust dolç combina perfectament amb pans i pastes. L’anís també el trobem a l’origen de molts licors, com l’ouzo grec, el pastis francès o la famosa absenta. Però el seu ús no acaba aquí; si bé a casa nostra sempre s’associa amb els dolços, altres cultures ens suggereixen provar-lo amb plats de patates saltejades, carns, peix o marisc, salses de tomàquet, curris…

En infusió, l’anís, juntament amb el fonoll, funciona com un remei natural molt eficient contra els gasos i altres molèsties digestives.

Nom tècnic: Pimpinella anisum

Català: anís, matafaluga
Castellà: anís, matalahúva
Francès: anis
Anglès: anise
hindi: patli saunf
 
 

No saps on trobar-ne? Visita MASALA ONLINE!

0 replies

Leave a Reply

Want to join the discussion?
Feel free to contribute!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *