Unes patates braves ben especiades

A l’estiu unes patates braves són l’acompanyament perfecte a l’hora del vermut. Si n’ets fan incondicional, tens dues opcions: fer el pelegrinatge de torn de terrassa en terrassa en busca de les millors o fer-te-les tu mateix a casa al teu gust. Si sou d’aquests darrers, és probable que tingueu ja una recepta de patates braves de capçalera, però per si de cas us compartim la nostra. Evidentment, ve amb extra d’espècies, però que no us espanti la llista. Es pot fer de més i de menys amb el que tingueu al rebost: el secret està a coure la salsa sense pressa, de manera que quedi ben caramel·litzada i espesa:

1 patata per persona (tipo kennebec)
1 o 2 tomàquets per persona
1 polsada de gingebre fresc (*)
chaat masala (o, en el seu defecte, comí, sal negra i asafètida)
un parell de xilis secs tipus “piri-piri” o “caiena” (*)
herbes (orenga, sajolida, farigola…)
un polsim de pebre negre
oli, sal, sucre i vinagre

* (Eliminar si no voleu que la salsa piqui.)

01) Ratllem els tomàquets i pelem i trossegem les patates i les tirem a una paella amb un bon raig d’oli amb el foc baix-mitjà. Tapem. De tant en tant destapem i els donem la volta. Si veiem que s’estan començant a daurar i encara no són cuites, abaixem el foc. Quan siguin cuites, les reservem ja al plat de servir.
02) Pelem i trossegem el gingebre. A la mateixa paella però amb el foc més alt tirem el gingebre i els xilis. Al cap d’un minut hi aboquem el tomàquet ratllat i mica en mica hi anem incorporant la sal i les espècies. Deixem reduir la salsa fins que quasi no tingui aigua. Llavors hi afegim un polsim de sucre i un raig de vinagre. Ho remenem un minut més i ho servim a sobre les patates.

Versió opcional per a golosos o nostàlgics del bar El porrón: proveu-les amb una mica de cansalada fregida per sobre i ja ens ho sabreu dir!

achiote

Arròs amb pollastre i achiote a l’estil d’Equador

“Sembla una paella!”, van dir els comensals. Una paella, això sí, una mica especial, amb l’arròs fregit en comptes de cuit a la paella, i on el color rogenc no el dóna el safrà sinó la bixa o “achiote”. Es tracta d’un plat típic de la zona d’Equador, on l’anomenen, simplement “arroz con pollo” o “arroz refrito”. La curiosa espècia protagonista, l’achiote, és la llavor de la planta Bixa orellana, originària de l’Amèrica tropical, de gust terrós i lleugerament amarg, molt suau, que destaca sobretot pel seu altíssim poder colorant. A partir d’aquesta llavor se’n prepara una pasta o bé un oli aromatitzat, l’oli d’achiote, amb el que hem cuinat el nostre plat.

Per a 4 persones:

uns quants trossos de pollastre cuit sense els ossos (podem aprofitar el pollastre del brou)
arròs
una ceba mitjana
pebrot verd i vermell
una pastanaga
un grapat de pèsols
una cullerada de llavors d’achiote
un grapat d’olives verdes sense pinyol (opcional)
un grapat de panses (opcional)
pebre negre (opcional)
oli, sal

01) Pelem la pastanaga i la tallem a trossos. La posem a coure al vapor juntament amb els pèsols. Reservem.
02) En una olla petita al foc escalfem dos dits d’oli i hi tirem les llavors d’achiote. Hem d’infusionar-les a foc molt baix durant uns 10 minuts, evitant que es cremin. Després colem l’oli.
03) Cuinem l’arròs. Reservem.
04) Desfem el pollastre amb l’ajuda de dues forquilles. Reservem.
05) Pelem i trossegem la ceba, els pebrots i les olives.
06) En una paella tirem un bon raig d’oli d’achiote i fem un sofregit amb la ceba i els pebrots. Hi afegim sal i pebre i les verdures cuites i, uns minuts més tard, el pollastre, les olives i les panses. Remenem bé.
07) Al cap d’uns minuts hi afegim l’arròs i ho sofregim tot plegat uns minuts més. A l’hora de servir, podem emplatar-ho amb un bol com si fos un flam.

coca d'ametlles

Coca d’ametlles amb taronja i romaní

L’hivern és temps de berenars casolans a recer del fred. Una tassa de te ben calent, un cacaolat… i un pastís per acompanyar-ho. La nostra proposta d’avui és una coca d’ametlles, aromatitzada amb taronja i romaní. Fàcil de fer, la massa de la coca és a base de farina d’ametlla i ous, res de farina de blat. És una adaptació de la recepta núm. 358 del Corpus de Cuina Catalana, el “cóc d’ametlla”.

Per a 6 – 8 persones:

4 ous
200 g de farina d’ametlles
200 g de sucre
mig sobre de llevat químic (tipus “Royal”)
2 taronges
romaní
oli

01) Unes hores abans bullim les taronges amb pell i amb unes fulles de romaní, una mitja hora, fins que siguin toves. Les deixem refredar fora de l’aigua.
02) Triturem les taronges fins a aconseguir una pasta.
03) En un bol barregem els ous, el sucre i el llevat. Mica en mica, hi anem incorporant la farina d’ametlla i, més tard, la pasta de taronja.
04) Untem un motlle amb oli i escalfem el forn a 180ºC. Aboquem la massa al motlle i enfornem la coca d’ametlles uns 40-50 minuts fins que es posi moreno de sobre i l’interior sigui cuit.

peres al vi

Peres al vi

No havíem menjat mai peres al vi i teníem molta curiositat per aquestes postres tradicionals, tan tradicionals que a vegades sembla que hagin passat de moda: pocs restaurants en tenen a la carta i a tothom amb qui parles els porta records d’infantesa i d’àpats familiars a casa l’àvia. Nosaltres les hem rescatat del Corpus de Cuina Catalana, vet aquí la recepta:

Per a 4 persones:

8 peres (nosaltres hem fet servir la varietat “conference”)
1 litre de vi negre (vi del Priorat, a granel, és una molt bona opció)
150 g de sucre
2 branques de canyella
10 claus d’olor
una pela de taronja
gelat de vainilla o similar (opcional però boníssim)

01) Pelem les peres i les posem a bullir en una cassola al foc amb la resta d’ingredients (excepte el gelat, esclar!). Han de bullir una mitja hora fins que siguin toves. Les reservem.
02) Deixem que la salsa redueixi. Hem de vigilar-la cap al final, no fos cas que se’ns cremi el sucre.
03) Apaguem el foc, barregem les peres amb la salsa i ho deixem refredar. Es poden menjar tèbies o fredes, soles o acompanyades de gelat.

Les peres al vi es conserven sense problemes uns dies a la nevera.

dal amb remolatxa

Cigrons amb fulles de remolatxa

Aquest és un plat indi, concretament unes dal (दाल – llegums) fetes amb chana dal (चना दाल – cigrons partits) i fulles de chukandar (चुकंदर – remolatxa). És molt ràpid de fer sobretot si es disposa d’olla a pressió, ja que els chana dal no necessiten haver estat en remull hores abans. Les fulles de remolatxa hi donen un toc de color i un punt dolç que recorda un plat ben nostrat, els cigrons amb espinacs. Combinat amb arròs, resulta un menú excel·lent, molt nutritiu, equilibrat i gens pesat.

Per a dues persones:

un grapat de fulles de remolatxa
120 g de cigrons partits
mitja culleradeta de comí en gra
mitja culleradeta de mostassa en gra
mitja polsada de gingebre fresc
una beina de cardamom negre
un clau
uns quants grans de pebre negre
mitja culleradeta de cúrcuma
mitja culleradeta de comí mòlt
mitja culleradeta de coriandre mòlt
un xili vermell sec (o un quart de culleradeta de xili mòlt)
mango en pols o suc de llimona (opcional)
sal, oli

01) Rentem les fulles de remolatxa i les trossegem. Rentem també els cigrons.
02) Posem l’olla a pressió al foc amb un raig d’oli. Hi tirem el comí en gra i la mostassa. Mentrestant en un morter aixafem la resta d’espècies excepte el mango amb el gingebre.
03) Sofregim les espècies fins que quedi una pasta. Hi tirem la remolatxa i ho saltegem una mica.
04) Hi afegim els cigrons, sal i un parell de gots d’aigua, tapem i que cogui uns 15 minuts.
05) Destapem i ho deixem coure fins que ens n’agradi la textura (o hi afegim aigua si se l’ha beguda tota). Un retoquem de sal i hi tirem una mica de mango en pols o suc de llimona, al gust.

En el meu cas, com que vaig aprofitar una mica d’arròs bullit que tenia a la nevera, vaig barrejar-ho tot junt perquè aquest darrer s’escalfés. Normalment es serveix per separat.

melmelada de kiwi

Melmelada de kiwi

El kiwi és una fruita complicada. No a tothom li agrada, no tothom el sap menjar. I jo que crec que una cosa és conseqüència de l’altra: recordeu quan a l’escola hi havia kiwi de postres? Te l’ensenyaven a menjar amb cullera, partint-lo per la meitat, sense pensar que aquells kiwis verds, immadurs a més no poder, eren àcids com una mala cosa i a més impossibles de menjar amb una cullereta. En canvi, heu fet l’experiment de deixar madurar un kiwi fins al punt que es pot pelar amb els dits? La pell s’enfosqueix i es torna tou i dolç i un cop pelat te’l menjaries a mossegades com si fos una poma. Nosaltres ho vam provar amb un quilo que havien abandonat a la cuina d’una oficina, deixant-los una setmana fora de la nevera, i uns quants no van arribar a l’olla de tan bons que eren. I amb la resta, vam fer melmelada de kiwi:

800 g de kiwis pelats i trossejats
300 g de sucre
el suc de mitja llimona
3 o 4 claus d’olor

01) Posem la fruita en un bol juntament amb el sucre i la llimona. Ho deixem marinar unes quantes hores.
02) Ho aboquem en una olla a foc mig i hi afegim els claus. Ho fem bullir durant una hora aprox., vigilant-ho de tant en tant. També aprofitem per retirar l’espuma que va sortint. I compte que no se’ns cremi!
03) Quan la textura ens agradi (hem de tenir en compte que un cop fred sempre es farà més espès), pesquem els claus i amb un aixafador (masher en anglès) aixafem la fruita.
04) Guardem la melmelada de kiwi en un pot de vidre a la nevera, llest per l’esmorzar de l’endemà!

codonys

Tagín de xai amb codonys

Els codonys, aquesta fruita tan de tardor, són els protagonistes d’aquesta recepta marroquí treta del magnífic blog sobre la cuina d’aquest país Cuina del Marroc (gràcies!). Es tracta d’un estofat de xai endolcit amb mel i sucre que de fet es podria fer servir de base per acompanyar amb altres fruites, com les prunes, els albercocs, les peres… En aquest cas, però, com que l’hem fet amb codonys hem de tenir en compte que l’última part de recepta és una mica diferent, ja que aquests han de bullir una bona estona i a part de la carn. Precisament per aquesta necessitat de bullir-los, és una recepta que hem preferit fer a l’olla a pressió en comptes d’al tagín, cosa que de pas ens ha escurçat el temps de cocció a mitja hora llarga, que no està gens malament.

Per a 3 persones:

700 g de xai (nosaltres hem fet coll i cuixa, a daus)
2 codonys
1 o 2 cebes
una culleradeta de grans de pebre negre
una branqueta de canyella
2 cullerades de sucre
2 cullerades de mel
oli, sal, pebre negre

01) Salpebrem la carn i la daurem a l’olla a pressió amb un raig d’oli.
02) Mentrestant pelem i piquem la ceba. L’afegim a l’olla. També hi tirem les espècies.
03) Al cap d’uns minuts ho cobrim amb aigua i tapem. Ho deixem coure fins que la carn sigui cuita, uns tres xiulets, que equivalen a uns 15 minuts.
04) Obrim l’olla, afegim el sucre i ho deixem uns minuts més. La carn ja hauria d’estar tendra. La reservem.
05) Tallem els codonys a quarts i els hi traiem la part dura del centre. Els posem a bullir a l’olla juntament amb la mel. Els deixem bullir un quart d’hora aproximadament (fins que siguin tous).
06) Els retirem de l’olla. A aquestes alçades el líquid ja hauria de tenir la consistència d’una salsa. Hi tirem de nou la carn i remenem per escalfar-la i impregnar-la.
07) Ho servim juntament amb els codonys.

escabetx

Sardines en escabetx

Deia Josep pla:

Les persones afeccionades a la cuina del peix saben perfectament que la sardina és el peix millor de tots els peixos que divaguen per les aigües amargues, sempre que es compleixin dues condicions: que arribin a taula en el moment adequat i que no s’abusi en menjar-ne.

I quina raó tenia! És un peix que acostuma a passar desapercebut precisament per la seva abundància i preu, però que ben cuinat és una meravella. Doncs bé, ara que encara és temporada de sardines a la costa catalana (aquesta va de maig-juny a octubre-novembre aproximadament) compartim la nostra recepta de sardines en escabetx o a la vinagreta, un clàssic de la nostra cuina. Les sardines en escabetx són fàcils i econòmiques de fer i molt saludables també (és peix blau però del de mida petita, aquell que se suposa que té menys quantitat de contaminants). El truc principal és trobar un peixater que ens netegi les sardines (escates, cap i tripes) i així ens traiem de sobre el gruix de la feina. Després només ens caldrà fregir-les i preparar una vinagreta amb dues espècies ben tradicionals: el pebre vermell i el llorer. Som-hi!

Per a 3-4 persones:

1/2 kg de sardines netejades
1 ceba
1/2 got d’oli
un got de vinagre
un parell de fulles de llorer
altres herbes: farigola, romaní… (el més pràctic és posar-hi un farcellet d’herbes)
1 culleradeta de pebre vermell dolç
1/2 culleradeta de pebre vermell picant
farina
oli, sal

01) Salem i enfarinem les sardines i les fregim en una paella amb força oli. Després les col·loquem en una cassola de terrissa, capiculades.
02) Colem l’oli i el tornem a abocar a la paella, si cal n’hi afegim. Tallem la ceba a llunes i la sofregim fins a caramel·litzar-la. Hi afegim també sal, el farcellet d’herbes i el pebre vermell.
03) Quan la ceba sigui al punt hi tirem al vinagre i ho deixem bullir una mica.
04) Aboquem la vinagreta per sobre les sardines. La idea és que les cobreixi completament. Les sardines han de reposar mínim un dia, ja sigui fora o dins de la nevera.

Seitons amb gavardina índia

A l’Índia no només fan plats amb salsa. També els agraden molt els fregits. Allí ho arrebossen tot: llegums, verdures de tota mena, ous, peix… Algunes coses les trituren i en fan bunyols, d’altres simplement les arrebossen. Però totes queden deliciosament cruixents i gustoses més enllà de l’ingredient principal. El secret? El secret és a la massa, esclar! Per començar, no fan servir farina de blat com aquí sinó que usen farina de cigrons, que dóna una textura i un sabor sorprenentment diferents. I després falten, per suposat, les espècies. A part de farina i aigua, la massa per arrebossar és típic que contingui sal, cúrcuma i xili, a més d’alguna llavor, com ara comí, pebreta o una molt típica dels arrebossats, l’ajwain. Aquestes llavors, a més de donar gust i decorar, solen tenir propietats digestives, que sempre vénen bé amb plats tan consistents.

Per a 2 persones:

de 8 a 10 seitons, netejats i oberts
farina de cigrons
1/4 de culleradeta de cúrcuma en pols
1/4 de culleradeta de xili en pols
un grapat de llavors d’ajwain
oli de fregir, sal

01) Fem una pasta bastant espessa amb la farina i aigua. La pasta ha de ser suficientment espessa per adherir-se al peix, però sense passar-se, i compte amb els grumolls. A aquesta pasta hi barregem les espècies i un polsim de sal.
02) Posem una olla amb força oli al foc. Quan sigui ben calent arrebossem el peix amb la pasta i el fregim. Un truc perquè no se’ns enganxi és no tocar-lo gaire en un primer moment (encara que sembli que s’ha enganxat al fons) i després desenganxar-lo suaument amb una espàtula. Ja veureu que de seguida puja cap a la superfície. Quan sigui cuit el retirem i el col·loquem sobre un paper de cuina per absorbir l’excés d’oli.

Cataplana de peix

La cataplana és el nom que rep una cassola amb tapa de forma quasi esfèrica típica de la cuina del sud de Portugal, on es fa servir per preparar els famosos guisats de peix i de marisc d’aquelles regions. La forma de la cassola és ideal per conservar la humitat dels aliments i permet una cocció lenta i homogènia del plat sense haver d’afegir gaire líquid, cosa que et permet posar-hi tots els ingredients, tapar i oblidar-te’n. Molt pràctic! Amb unes quantes herbes i espècies per donar-hi gust, en 30 minuts aconseguim un guisat lleuger i molt aromàtic. Preneu nota:

Per a 3 persones:

3 rodanxes grans de lluç
2 patates
2 pebrots verds petits (dels de fregir)
1/2 ceba
1 tomàquet madur
un raig de vi blanc
pebre roig de la Vera (nosaltres hem fet servir el pebre roig Las Hermanas que vam dur de l’últim viatge a Extremadura, boníssim i de confiança)
llorer, romaní, farigola
oli, sal

01) Pelem i tallem la ceba a llunes, el pebrot a tires i mig tomàquet a daus. Ratllem l’altra meitat del tomàquet. També pelem les patates i les tallem fines com si anéssim a fer una truita.
02) Posem una cataplana (o recipient equivalent, nosaltres hem fet servir un tagín) al foc amb un raig d’oli i hi col·loquem les verdures fent una capa i a sobre d’aquestes els tres talls de peix i les patates fent una segona capa. A sobre de tot i posem les herbes, hi tirem sal i pebre vermell i un bon raig de vi blanc. Tapem.
03) Ho deixem coure una mitja hora. Si veiem que en algun moment hi fa falta líquid hi afegim una mica d’aigua. Quan les patates siguin cuites ja es podrà servir.

Gràcies al blog de la Lene As minhas receitas per la recepta original. ¡Bon proveito!